Neda.

Fa just disset anys (tal com m'informa inequívocament el meu hipocamp), la realitat externa es va fer tangible a través d'una postura egòlatra i succintament covard. Si bé només va durar un segon (tan efímer i fugaç que amb prou feines va constituir una alenada de llum davant els meus ulls), em vaig abandonar a un atzar de ombres i incògnites que encara hui em dia em alimenten i enverinen, a parts iguals. I és que la faceta més solipsista del meu ésser sabia, tan audaç com azarada, que l'única orfandat comprensible per l'ésser humà es gesta quan ens abandonem a nosaltres mateixos. Que tot el que ens envolta — tota percepció patent al nostre pensament — es vesteix d'una incertesa maquillada amb la més cega de les presumpcions. Bevem del calze de la fe i dibuixem una fictícia veritat sobre el llenç del desconeixement. Ens aferrem a les mans que la nostra consciència sembla tendir, ingenus i somiadors, com eterns nens a un imperible llimbs.

El negre de les meues nines mai hauria rasat l'abisme mediterrani que em tornava la mirada en forma d'un interrogant blau. Però, quan vaig apartar tal negror d'aquella cavitat zarca, quan em vaig despullar de tot seny (i demència!), defugint la por a respostes emetitzades per preguntes vanes — la meua pell es va esquerdar, excoriànt-me i llançant-me als braços de les profunditats marines, on la seua sal conformava la panacea contra l'escut de qui nega saber nedar perquè mai s'ha aventurat a fer-ho. Vaig oblidar la ressentiment. L'adrenalina va dissipar entre els seus flames els últims focs de la meua coartació al vol. Vaig desplegar els meus braços (o les meues ales?) avançant com qui ho fa per primera vegada: vacil·lant però decidida, un tímid xipolleig gairebé jocós però que, contràriament als meus auguris, em mantenia a la superfície. I és aquest progrés, les petjades que deixem enrere per submergir-nos en un camí errant i incorpori, el que poc a poc descriu la nostra travessia cap al descobriment, cap a la revelació del jonc de sucre que dorm al nostre ésser. Ni tan sols som capaços de buscar suports, ja que el jo que ens avala es materialitza en el nostre únic fonament. No cal més. I és aquí quan l'enigma es amalgama amb l'anhel de la nostra basta i voraç curiositat. És aquí quan deixem de agenciarnos detonants, ja que comptem en ingredients més que suficients per amarar a un present brau i infinit. És aquí quan existim. És aquí quan podem prendre aire i enlairar-nos.

Addah Monoceros.